Imagina que t’agrada algú, que t’atreu, que hi vols parlar, apropar-t’hi, donar-li la mà, acariciar-lo, donar-li algun petó… però no pots. O t’han recomanat no fer-ho. Quant aguantaries?
Imagina que de cop un ancià cau davant teu. Li costa aixecar-se i en lloc de donar-li un cop de mà, fas el que durant més d’un any t’informen que has de fer. Allunyar-te. O més aviat no acostar-t’hi. Què faries?
Imagina que el teu fill es troba malament, fa mala cara, està suant més del normal, saps que no va bé, però t’han dit que la teva reacció instintiva no ha de ser apropar-t’hi i cuidar-lo. Millor no tocar-lo. Podries?
Imagina un país on no hi ha escoles obertes. On s’aconsella no anar a llocs atestats de gent. Tot el que sigui concentracions és arriscat. El contacte és perillós. Imagina viure mesos i mesos sense poder tocar ningú. En series capaç?
No, és clar que no. Tanmateix és el que es recomana a totes hores a la població de Sierra Leone, i segurament també a la de Libèria i Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita els contactes. Renta’t les mans amb sabó o aigua amb clor cada cop que toquis a algú o alguna cosa humida. No et recolzis en murs o baranes. No comparteixis begudes, menjars, eines, res...
L’Ebola és real. Ho sap tothom per aquí, les seves vides s’han vist afectades d’una manera molt real, però la vida continua. Les parelles sorgeixen, s’estimen i tenen descendència. La gent no es deshumanitza. Pren més precaucions, sí, però no s’ignoren. Els pares segueixen sent pares i els nens... els nens juguen i s’ho passen tan bé com poden; que només s’és nen un cop en la vida i aquí aquesta és més curta del que hauria de ser. Els pares instrueixen els fills en el poc o molt que saben. Els carrers bullen i més quan el sol ja va desapareixent. Gent amunt i avall, evitant els contactes innecessaris, però compartint l’espai que tenen.
Dues setmanes fa que sóc per aquí. Dues setmanes de no donar la mà a ningú. Un cop a l’esquena sembla una agressió. La necessitat d’una abraçada sufocada amb un sospir o pressionant el cos contra una paret. Estranys malabars per passar-nos unes claus, un telèfon o qualsevol cosa de petites dimensions. La paranoia de rentar-me les mans més de 10 cops al dia, cada cop que entro en les oficines, en l’hotel, en l’habitació, després de cordar-me les sabates o quan em sembla que fe massa temps que no ho faig. Intentar evitar parlar massa a prop o cara a cara amb algú.
Imagina interioritzar tots aquests hàbits. Per a mi seran dos o tres mesos. Ho puc aguantar, tot i la temptació i el desig. Però la gent d’aquí, si volen acabar amb aquesta epidèmia, els tocarà fer un esforç enorme. Un esforç per canviar un estil de vida molt proper i afectuós. Només sent molt meticulós es pot acabar amb la propagació del virus, i es demana fer això a una població que li falta de tot. Serà una feina dura, però la gent sembla estar mínimament conscienciada.
Imagino que entre tots ens en sortirem i Sierra Leone, així com els països veïns, podrà despertar d’aquest malson.
Imagina que de cop un ancià cau davant teu. Li costa aixecar-se i en lloc de donar-li un cop de mà, fas el que durant més d’un any t’informen que has de fer. Allunyar-te. O més aviat no acostar-t’hi. Què faries?
Imagina que el teu fill es troba malament, fa mala cara, està suant més del normal, saps que no va bé, però t’han dit que la teva reacció instintiva no ha de ser apropar-t’hi i cuidar-lo. Millor no tocar-lo. Podries?
Imagina un país on no hi ha escoles obertes. On s’aconsella no anar a llocs atestats de gent. Tot el que sigui concentracions és arriscat. El contacte és perillós. Imagina viure mesos i mesos sense poder tocar ningú. En series capaç?
No, és clar que no. Tanmateix és el que es recomana a totes hores a la població de Sierra Leone, i segurament també a la de Libèria i Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita els contactes. Renta’t les mans amb sabó o aigua amb clor cada cop que toquis a algú o alguna cosa humida. No et recolzis en murs o baranes. No comparteixis begudes, menjars, eines, res...
L’Ebola és real. Ho sap tothom per aquí, les seves vides s’han vist afectades d’una manera molt real, però la vida continua. Les parelles sorgeixen, s’estimen i tenen descendència. La gent no es deshumanitza. Pren més precaucions, sí, però no s’ignoren. Els pares segueixen sent pares i els nens... els nens juguen i s’ho passen tan bé com poden; que només s’és nen un cop en la vida i aquí aquesta és més curta del que hauria de ser. Els pares instrueixen els fills en el poc o molt que saben. Els carrers bullen i més quan el sol ja va desapareixent. Gent amunt i avall, evitant els contactes innecessaris, però compartint l’espai que tenen.
Dues setmanes fa que sóc per aquí. Dues setmanes de no donar la mà a ningú. Un cop a l’esquena sembla una agressió. La necessitat d’una abraçada sufocada amb un sospir o pressionant el cos contra una paret. Estranys malabars per passar-nos unes claus, un telèfon o qualsevol cosa de petites dimensions. La paranoia de rentar-me les mans més de 10 cops al dia, cada cop que entro en les oficines, en l’hotel, en l’habitació, després de cordar-me les sabates o quan em sembla que fe massa temps que no ho faig. Intentar evitar parlar massa a prop o cara a cara amb algú.
Imagina interioritzar tots aquests hàbits. Per a mi seran dos o tres mesos. Ho puc aguantar, tot i la temptació i el desig. Però la gent d’aquí, si volen acabar amb aquesta epidèmia, els tocarà fer un esforç enorme. Un esforç per canviar un estil de vida molt proper i afectuós. Només sent molt meticulós es pot acabar amb la propagació del virus, i es demana fer això a una població que li falta de tot. Serà una feina dura, però la gent sembla estar mínimament conscienciada.
Imagino que entre tots ens en sortirem i Sierra Leone, així com els països veïns, podrà despertar d’aquest malson.
----------
----------
Imagina que te gusta alguien, que te atrae, que quieres hablar, acercarte, darle la mano, acariciarle, darle algún beso... pero no puedes. O te han recomendado no hacerlo. Cuánto aguantarías?
Imagina que de repente un anciano cae ante ti. Le cuesta levantarse y en lugar de echarle una mano, haces lo que durante más de un año te informan que tienes que hacer. Alejarte. O más bien no acercarte. Qué harías?
Imagina que tu hijo se encuentra mal, tiene mala cara, está sudando más de lo normal, sabes que no va bien, pero te han dicho que tu reacción instintiva no debe ser acercarte y cuidarlo. Mejor no tocarlo. Podrías?
Imagina un país donde no hay escuelas abiertas. Donde se aconseja no ir a lugares atestados de gente. Todo lo que sea concentraciones es arriesgado. El contacto es peligroso. Imagina vivir meses y meses sin poder tocar a nadie. Serías capaz?
No, claro que no. Sin embargo, es lo que se recomienda a todas horas a la población de Sierra Leona, y seguramente también a la de Liberia y Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita los contactos. Lávate las manos con jabón o agua con cloro cada vez que toques a alguien o algo húmedo. No te apoyes en muros o barandas. No compartas bebidas, comidas, herramientas, nada...
El Ébola es real. Lo sabe todo el mundo por aquí, sus vidas se han visto afectadas de una manera muy real, pero la vida continúa. Las parejas surgen, se quieren y tienen descendencia. La gente no se deshumaniza. Toma más precauciones, sí, pero no se ignoran. Los padres siguen siendo padres y los niños... los niños juegan y se lo pasan tan bien como pueden; que sólo se es niño una vez en la vida y aquí ésta es más corta de lo que debería ser. Los padres instruyen a los hijos en lo poco o mucho que saben. Las calles hierven y más cuando el sol ya va desapareciendo. Gente arriba y abajo, evitando los contactos innecesarios, pero compartiendo el espacio que tienen.
Dos semanas hace que estoy por aquí. Dos semanas de no dar la mano a nadie. Una golpecito en la espalda parece una agresión. Ver sofocada la necesidad de un abrazo con un suspiro o presionando el cuerpo contra una pared. Extraños malabares para pasarnos unas llaves, un teléfono o cualquier cosa de pequeñas dimensiones. La paranoia de lavarme las manos más de 10 veces al día, cada vez que entro en las oficinas, en el hotel, en la habitación, después de atarme los zapatos o cuando me parece que hace demasiado tiempo que no lo hago. Intentar evitar hablar demasiado cerca o cara a cara con alguien.
Imagina interiorizar todos estos hábitos. Para mí serán dos o tres meses. Lo puedo aguantar, a pesar de la tentación y el deseo. Pero la gente de aquí, si quieren acabar con esta epidemia, les tocará hacer un esfuerzo enorme. Un esfuerzo para cambiar un estilo de vida muy cercano y cariñoso. Sólo siendo muy meticuloso se puede acabar con la propagación del virus, y se pide hacer esto a una población que le falta de todo. Será un trabajo duro, pero la gente parece estar mínimamente concienciada.
Imagino que entre todos saldremos hacia adelante y Sierra Leona, así como los países vecinos, podrá despertar de esta pesadilla.
----------
----------
Imagine that you like someone, you're attracted, you want to talk, closer, grab hands, caress, kiss ... but you cannot. Or you have been told not to do it. How do you endure?
Imagine that suddenly an old man falls in front of you. He struggles to get up and instead lending a hand, you do what you have been informed to do for more than one year. Get away. Or rather not approach. What would you do?
Imagine your child is unwell, is feeling bad, is sweating more than usual, you know your child is ill, but you have been said not to follow your primary reaction, you should not be close and care. Better not touch. Could you?
Imagine a country where there are no open schools. Where are advised not to go to crowded places. Any multitude is risky. The contact is dangerous. Imagine living months and months without touching anyone. Would you be able?
No, of course not. However, it is what is recommended at all times to the people of Sierra Leone, and probably also from Liberia and Guinea Conakry. No Touch Policy. Avoid contacts. Wash your hands with soap or water with chlorine every time you touch someone or something wet. Do not lean on walls or railings. Do not share drinks, food, tools, nothing...
Ebola is real. Everyone here knows it, their lives have been affected in a very real way, but life goes on. Couples arise, love each other and have offspring. People do not dehumanize. They take extra precautions, yes, but they do not ignore each other. Parents are still parents and children... children play and enjoy themselves as much as they can; childhood is only once in life and here it is shorter than it should be. Parents teach their children what they can. The streets are swarming, even more when sun is goes down. People in all directions, avoiding unnecessary contact, but sharing the space they have.
I’ve just arrived two weeks ago. Two weeks not shaking hands with no one. A gentle tap on the back looks like an aggression. The need for a hug decreased with a sigh or just pressing the body against a wall. Strange juggling to exchange some keys, a phone or anything of small size. Paranoia washing my hands more than 10 times a day, every time I walk into the office, on the hotel, in the room, after tying my shoes or when I feel I did not do it too often. Try to avoid talking too close or face to face with someone.
Imagine internalize these habits. For me it will be just two or three months. That, I can endure, despite the temptation and desire. But for people from here, if they want to end with this epidemic, they’ll need to make a huge effort; an effort to change a lifestyle very close and warm. Just being very careful you can end the spread of the virus, and it is asked to do this in a population that lacks everything. It will be hard work, but people seem to be minimally aware.
I imagine that together we will go forward and Sierra Leone, and neighboring countries, may wake up from this nightmare.













Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada