Projectes

diumenge, 15 de març del 2015

Parlem de Sierra Leone



M’endinso en el mar. El sol copejant insisteix en que em refresqui i jo m’endinso i m’incorporo en un corrent d’aigua blau-turquesa, que em torna cap a la costa, que em xucla cap a una llacuna interior a resguard de tot. L’aigua tèbia m’embolcalla com un ventre matern; hi vaig surant. Em sento transportar tot mirant el cel, mentre un estol de xatracs que ha arrencat el vol d’una illa propera per fer la ronda em sobrevola i es torna a posar sobre la llengua de sorra blanca. El silenci m’envolta i només de tant en tant sento el moviment de l’arena sota meu. Un minut, dos minuts, tres, de pur paradís. Pura felicitat. Pura harmonia... en un entorn tant perillós i temut.

Sí! Sí! Ja està bé de parlar de tots els mals que flagel•len el país. Si mai hi has estat, si no saps situar-lo en el mapa, si no saps en quin idioma parlen, quina és la seva capital o quina és la seva moneda, deixa’m que parli de Sierra Leone i, per ser mes precís, de la Western Area (Àrea oest) o Península de Freetown.

Un dels conductors que treballen amb nosaltres em comentava un dia que Freetown era el lloc perfecte per viure-hi... fins que la guerra es va anar apoderant del país. Aleshores, en pocs anys, la capital es va convertir en focus de convergència per a tots els desplaçats del país. I així es va forjar la ciutat que ens trobem ara. Una metròpoli abocada al mar, plena de puigs i torrents que en el seu moment havia de ser realment paradisíaca. Ara mateix, en la part alta dels turons, la gent més podent s’hi ha construït les millors residències i cases. Aquesta ubicació té l’avantatge d’evitar les inundacions en temporada de pluges i gaudeix d’una tranquil.litat i vistes difícils de garantir a la resta de la població. La classe mitja i baixa ocupa la zona baixa d’aquests tossals, alguns havent d’ocupar cada metre quadrat disponible i creant així micro-vivendes/comerç de menys de 10m2 tot inclòs. A la classe molt més baixa o els sense classe, els queda les desembocadures dels rierols i els marges.  Les diferents badies que té la ciutat són una acumulació de barraques metàl•liques, plenes de gent vivint i comerciant i on tota la porqueria de la ciutat acaba agarberada, tot esperant que arribin els aiguats, patir les periòdiques inundacions i potser netejar una mica la zona. Un ambient propici per a posar a prova la salut de la població.

També se li pot afegir un trànsit embogit, amb vehicles que necessiten una bona estada al taller per resoldre problemes de combustió entre d’altres mals; conductors que necessiten unes bones classes de conducció i respecte; una gestió no massa ecològica de la brossa, amb abocadors de deixalles en diferents punts de la ciutat i cremant-les a totes hores, amb el fum i odor pertinents; talls continus en el subministrament d’electricitat i la necessitat de tenir generadors de corrent en freqüent funcionament  i, per tant, més dièsel cremant... 

D’acord, no és la ciutat més romàntica, neta i acollidora del món. Els dies en que surto a córrer, fent grans esforços, per evitar caure en forats al mig del carrer o de l’acera, prefereixo imaginar en com era aquest racó del món abans de la descontrolada urbanització. Al principi costa veure la naturalesa que s’amaga sota l’asfalt, però aquesta sempre treu el cap entre dos cases, en el cim del turó que hi ha davant o en les roques que guien el curs del torrent, ara ple de brossa i líquids corrosius... Em paro a mirar i pensar quan aquest poble tindrà l’oportunitat de dedicar-se i preocupar-se per la naturalesa i l’ecologia en lloc d’ocupar tot el temps a procurar-se una feina, alguna cosa que menjar i una salut acceptable. Resulta difícil demanar que pensin en el planeta quan el planeta no pensa en ells.

I torno a la geografia per parlar d’aquest país magnífic del qual només en conec una part, de moment. He descobert parts de la península, bàsicament les platges. Algunes de ben llargues, altres més reservades, n’hi ha de solitàries i d’altres amb excel.lents restaurants, les que desapareixen amb la marea baixa i es traslladen un centenar de metres més enllà, les que es caracteritzen pels corrents o les de fortes onades... tot el litoral oest de la península mereix ser descobert. I aquesta és la meva debilitat del dia lliure que m’atorgo de manera setmanal. Em desplaço a elles escollint rutes diferents per veure altres paisatges i poblacions. Em queda per conèixer l’interior, la selva i la muntanya, els pobles, les illes i les reserves naturals. És un país amb molts possibles, com tants d’altres d’aquesta zona, regularment explotat pels alguns que només pensen en extreure’n riquesa per a us particular i deixar poc o res pels habitants d’aquí i les generacions que vindran després. Mai és massa tard per donar-hi una oportunitat. Hi confio plenament. Com deia el poeta: “El que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou...”

----------



----------

Me adentro en el mar. El sol percutor insiste en que me refresque y yo me adentro y me incorporo en una corriente de agua azul-turquesa, que me devuelve hacia la costa, que me absorbe hacia una laguna interior a salvo de todo. El agua tibia me envuelve como un vientre materno; voy flotando. Me siento transportar mirando el cielo, mientras una banda de charranes que ha arrancado el vuelo de una isla cercana para hacer la ronda me sobrevuela y se vuelve a poner sobre la lengua de arena blanca. El silencio me rodea y sólo de vez en cuando siento el movimiento de la arena debajo de mí. Un minuto, dos minutos, tres, de puro paraíso. Pura felicidad. Pura armonía... en un entorno tan peligroso y temido.

Sí! Sí! Ya está bien de hablar de todos los males que flagelan el país. Si nunca has estado aquí, si no sabes situarlo en el mapa, si no sabes en qué idioma hablan, cuál es su capital o cuál es su moneda, déjame que hable de Sierra Leona y, para ser más preciso, de la Western Area (Área oeste) o Península de Freetown.

Uno de los conductores que trabajan con nosotros me comentaba un día que Freetown era el lugar perfecto para vivir... hasta que la guerra se fue apoderando del país. Entonces, en pocos años, la capital se convirtió en foco de convergencia para todos los desplazados del país. Y así se forjó la ciudad que nos encontramos ahora. Una metrópoli abocada al mar, llena de montes y torrentes que en su momento tenía que ser realmente paradisiaca. Ahora mismo, en la parte alta de los cerros, la gente más pudiente se ha construido las mejores residencias y casas. Esta ubicación tiene la ventaja de evitar las inundaciones en temporada de lluvias y disfruta de una tranquilidad y vistas difíciles de garantizar al resto de la población. La clase media y baja ocupa la zona baja de estos cerros, algunos debiendo ocupar cada metro cuadrado disponible y creando así micro-viviendas/comercio de menos de 10m2 todo incluido. A la clase mucho más baja o los sin clase, les queda las desembocaduras de los arroyos y los márgenes. Las diferentes bahías que tiene la ciudad son una acumulación de barracas metálicas, llenas de gente viviendo y comerciando y donde toda la porquería de la ciudad termina acumulada, a la espera de que lleguen los aguaceros, sufrir las periódicas inundaciones y quizás limpiar un poco la zona. Un ambiente propicio para poner a prueba la salud de la población.

También se le puede añadir un tráfico enloquecido, con vehículos que necesitan una buena estancia en el taller para resolver problemas de combustión entre otros males; conductores que necesitan unas buenas clases de conducción y respeto; una gestión no demasiado ecológica de la basura, con vertederos de desechos en diferentes puntos de la ciudad y quemando a todas horas, con el humo y olor pertinentes; cortes continuos en el suministro de electricidad y la necesidad de tener generadores de corriente en frecuente funcionamiento y, por tanto, más diésel ardiendo ...

De acuerdo, no es la ciudad más romántica, limpia y acogedora del mundo. Los días en que salgo a correr, haciendo grandes esfuerzos, para evitar caer en agujeros en plena calle o en la acera, prefiero imaginar en cómo era este rincón del mundo antes de la descontrolada urbanización. Al principio cuesta ver la naturaleza que se esconde bajo el asfalto, pero esta siempre asoma entre dos casas, en la cima de la colina que hay delante o en las rocas que guían el curso del arroyo, ahora lleno de basura y líquidos corrosivos... Me paro a mirar y pensar cuando este pueblo tendrá la oportunidad de dedicarse y preocuparse por la naturaleza y la ecología en lugar de ocupar todo el tiempo a procurarse un trabajo, algo que comer y una salud aceptable. Resulta difícil pedir que piensen en el planeta cuando el planeta no piensa en ellos.

Y vuelvo a la geografía para hablar de este país magnífico del que sólo conozco una parte, de momento. He descubierto partes de la península, básicamente las playas. Algunas de largas, otras más reservadas, las hay solitarias y otras con excelentes restaurantes, las que desaparecen con la marea baja y se trasladan a un centenar de metros más allá, las que se caracterizan por las corrientes o las de fuertes olas... todo el litoral oeste de la península merece ser descubierto. Y esta es mi debilidad del día libre que me otorgo de manera semanal. Me desplazo a ellas escogiendo rutas diferentes para ver otros paisajes y poblaciones. Me queda por conocer el interior, la selva y la montaña, los pueblos, las islas y las reservas naturales. Es un país con muchos posibles, como tantos otros de esta zona, regularmente explotado por algunos que sólo piensan en extraer riqueza para uso particular y dejar poco o nada por los habitantes de aquí y las generaciones que vendrán después. Nunca es demasiado tarde para darle una oportunidad. Confío plenamente. Como decía el poeta: "Lo que hace bonito el desierto es que en alguna parte esconde un pozo..."

diumenge, 22 de febrer del 2015

Parlem de l’Ebola


Com va començar aquesta epidèmia d’Ebola en la zona de l’oest d’Àfrica és difícil d’assegurar. La malaltia no sorgeix d’un dia a l’altre i es detecta fàcilment. No, és una mica més complex. Per tant, anem per parts.

L’Ebola és un virus, molt contagiós i amb un índex de mortaldat molt elevat. No se sap exactament quin és el seu reservori natural, però se sap que pot viure en animals de la jungla com rat-penats, monos o goril.les, que són caçats i aliment habitual entre habitants de la zona. Aquesta és la manera en que passa als humans inicialment. Després, només per contacte de fluids es segueix propagant com sang, suor i llàgrimes, però també saliva, orina, llet materna,... Un cop el virus en el cos, el període d’incubació és d’entre 2 i 21 dies, temps en el que no es transmet però es multiplica suficientment com per mostrar els primers símptomes.  Els efectes en el cos humà són molt similars a d’altres malalties endèmiques (com la malària), el principal són les febres altes, després ve debilitat, fatiga i descomposició estomacal... En alguns casos també hi ha nàusees, vòmits i fins i tot sagnats per diferents orificis. Amb les primeres febrades, la persona ja és contagiosa, però com que els signes van apareixent progressivament, inicialment no se sap que ho és. Així el virus es propaga ràpidament entre la gent que cuida al malalt o que hi entra en contacte sense saber-ho. Finalment, la única manera que existeix pel moment  d’assegurar que una persona pateix l’Ebola o no, són unes proves fetes en laboratori a partir de mostres del pacient que tarden unes dues hores en donar resultats.

Per tant, i tornant al punt inicial, com va començar l’epidèmia no se sap a ciència certa. Se sap on van detectar els primers casos, en un llogaret de Guinea Conakry, fent frontera amb Sierra Leone i Libèria. Una família sencera va morir amb símptomes similars amb pocs dies de diferència a partir del 6 de Desembre de 2013, un darrera l’altre: un nen de 2 anys, la germana de 3, la mare i l’àvia. Gent de la regió va anar als rituals funeraris per acomiadar als morts de la manera tradicional, en la qual els familiars els renten i vesteixen. Així, abans de saber que l’Ebola havia arribat a la província, aquest ja havia aprofitat per instal.lar-s’hi i propagar-se de poble en poble, apoderant-se de familiars i personal sanitari. Tres mesos després del primera decés desenes de persones a Guinea i algunes més en els països veïns havien mort i es començava a pensar en una epidèmia d’Ebola.

El virus no era conegut en la regió, però va trobar un entorn molt adient per estendre's. Una societat que vivia en contacte constant i que segueix vivint-hi malgrat haver-lo reduït significativament. Els homes anaven i van de la mà com a símbol d’amistat i molts tractes i comentaris es tanquen amb encaixades i abraçades; els nens creixen en contacte constant amb les mares i àvies, en farcells a la seva esquena per ser transportats o en la seva falda per ser netejats, pentinats o alimentats. La guerra civil va provocar molts desplaçats del camp cap a ciutat, així que moltes famílies dormen, viuen i conviuen en petites barraques de dimensions inferiors a una plaça d’aparcament; quatre persones en sis metres quadrats és un allotjament habitual de veure. Una altra opció són els habitatges multifamiliars, cases on cada família viu en una habitació diferent, compartint tots les mateixes facilitats. Els carrers es converteixen en mercat al despuntar el dia, davant de les barraques i per totes les aceres apareixen petites parades i entre el dens trànsit la gent es creua tot traginant tot tipus de productes amunt i avall, colze contra colze. Un eixam de gent, desconeguts que no saben que qualsevol allí pot estar infectat. Però el ritme en la ciutat continua, fins que es detecta un nou cas. Ja més endavant explicaré les línies d’actuació i les diverses opcions que es plantegen quan això passa. Les preguntes i dubtes, són més que benvinguts. Intentaré donar-hi resposta al mateix temps que apropo una mica la realitat d’aquest bonic país, ple de gent amb ganes i esperança de treure’s aquesta pesta de sobre. Entre tots, treballem en la mateixa direcció.

----------


----------

Cómo empezó esta epidemia de Ébola en la zona del oeste de África es difícil de asegurar. La enfermedad no surge de un día para otro y se detecta fácilmente. No, es algo más complejo. Por lo tanto, vayamos por partes.

El Ébola es un virus muy contagioso y con un índice de mortandad muy elevado. No se sabe exactamente cuál es su reservorio natural, pero se sabe que puede vivir en animales de la jungla como murciélagos, monos o gorilas, que son cazados y alimento habitual entre los habitantes de la zona. Esta es la manera en que pasa a los humanos inicialmente. Después, sólo por contacto de fluidos se sigue propagando como sangre, sudor y lágrimas, pero también saliva, orina, leche materna,... Una vez el virus en el cuerpo, el período de incubación es de entre 2 y 21 días, tiempo en el que no se transmite pero se multiplica suficientemente como para mostrar los primeros síntomas. Los efectos en el cuerpo humano son muy similares a otras enfermedades endémicas (cómo la malaria), el principal son las fiebres altas, luego viene debilidad, fatiga y descomposición estomacal... En algunos casos también hay náuseas, vómitos e incluso sangrados por diferentes orificios. Con las primeras fiebres, la persona ya es contagiosa, pero como los signos van apareciendo progresivamente, inicialmente no se sabe que lo es. Así el virus se propaga rápidamente entre la gente que cuida al enfermo o que entra en contacto sin saberlo. Finalmente, la única manera que existe por el momento de asegurar que una persona sufre el Ébola o no, son unas pruebas realizadas en laboratorio a partir de muestras del paciente que tardan unas dos horas en dar resultados.

Por lo tanto, y volviendo al punto inicial, como comenzó la epidemia no se sabe a ciencia cierta. Se sabe dónde detectaron los primeros casos, en una aldea de Guinea Conakry, haciendo frontera con Sierra Leona y Liberia. Una familia entera murió con síntomas similares con pocos días de diferencia a partir 6 de diciembre de 2013, uno tras otro: un niño de 2 años, la hermana de 3, la madre y la abuela. Gente de la región fue a los rituales funerarios para despedir a los muertos de la manera tradicional, en la que los familiares los lavan y visten. Así, antes de saber que el Ébola había llegado a la provincia, este ya había aprovechado para instalarse allí y propagarse de pueblo en pueblo, apoderándose de familiares y personal sanitario. Tres meses después del primer deceso decenas de personas en Guinea y algunas más en los países vecinos habían muerto y se empezaba a pensar en una epidemia de Ébola.

El virus no era conocido en la región, pero encontró un entorno muy adecuado para extenderse. Una sociedad que vivía en contacto constante y que sigue viviendo así a pesar de haberlo reducido significativamente. Los hombres iban y van de la mano como símbolo de amistad y muchos tratos y comentarios se cierran con apretones y abrazos; los niños crecen en contacto constante con las madres y abuelas, en fardos a sus espaldas para ser transportados o en su regazo para ser limpiados, peinados o alimentados. La guerra civil provocó muchos desplazados del campo hacia ciudad, así que muchas familias duermen, viven y conviven en pequeñas chozas de dimensiones inferiores a una plaza de aparcamiento; cuatro personas en seis metros cuadrados es una alojamiento habitual de ver. Otra opción son las viviendas multifamiliares, casas donde cada familia vive en una habitación diferente, compartiendo todos las mismas facilidades. Las calles se convierten en mercado al despuntar el día, frente a las barracas y por todas las aceras aparecen pequeñas paradas y entre el denso tráfico la gente se cruza acarreando todo tipo de productos arriba y abajo, codo contra codo. Un enjambre de gente, desconocidos que no saben que cualquier allí puede estar infectado. Pero el ritmo en la ciudad continúa, hasta que se detecta un nuevo caso. Ya más adelante explicaré las líneas de actuación y las diversas opciones que se plantean cuando esto ocurre. Las preguntas y dudas, son más que bienvenidos. Intentaré dar respuesta al tiempo que acerco un poco la realidad de este hermoso país, lleno de gente con ganas y esperanza de sacarse esta peste de encima. Entre todos, trabajamos en la misma dirección.

----------


----------

How Ebola epidemic began in the region of West Africa is difficult to say. The disease does not show suddenly helping to be detected. No, it is more complex. Therefore, let’s go slow slow.

Ebola is a highly contagious virus, with a very high mortality rate. Their natural reservoir it is not known, but is known that can live in bush animals like bats, monkeys or gorillas, which are hunted and common food among the locals. This is the way that humans initially get infected. Then, simply by fluid contact it continues to spread, like blood, sweat and tears, but also saliva, urine, breast milk... Once the virus in the body, the incubation period is between 2 and 21 days, time where it cannot be transmitted but can multiply enough to show the first symptoms. The effects on the human body are very similar to other endemic diseases (as malaria), the main are high fevers, then comes weakness, fatigue and stomach decomposition... In some cases there is nausea, vomiting and even bleeding from various orifices. With the first fevers, the person is already contagious, but as the signs are appearing gradually, no one knows it. So the virus spreads rapidly among people who take care or who contacts without noticing. Finally, the only way that exists to prove a person suffers Ebola or not is a laboratory tests based on samples from the patient, which takes about two hours to yield results.

Therefore, returning to the starting point, how the epidemic began is not known for sure. It is know that first cases were detected in a village in Guinea Conakry, on the border with Sierra Leone and Liberia. An entire family died with similar symptoms with few days of difference from December 6, 2013, one after another: a 2 years old kid, his 3 years old sister, mother and grandmother. People in the region went to the burial ceremony celebrated in the traditional way, where the family's wash and wear the deceased. So, before knowing that Ebola had arrived in the province, it already had taken advantage to settle there and spread from town to town, taking relatives and medical staff. Three months after the first death dozens of people in Guinea and some more in neighboring countries had died and started thinking about an epidemic of Ebola.

The virus was not known in the region, but found a very suitable environment to spread. A society that lived in permanent contact and that is still living this way, despite having significantly reduced it. Men walked and walk shaking hand as a symbol of friendship, deals and comments are closed with handshakes and hugs; children grow in constant contact with mothers and grandmothers on the back for transportation or on the lap to be cleaned, combed or fed. The civil war caused many displaced from countryside to city, so many families sleep, live and cohabits in small huts, with less space than a parking place dimensions; four people in six square meters is quite common to see as residence. Another option is the multifamily homes, houses where every family lives in a different room, all sharing the same facilities. The streets become market at daybreak, in front of the barracks and in every sidewalk appear small shops and through the dense traffic people carrying all kinds of products cross up and down, elbow-to-elbow. A swarm of people, strangers who do not know that anyone can there be infected. But the pace in the city continues until a new case is detected. Later I will explain the action lines and the various options that arise when this occurs. Questions and inquiries are most welcome. I will try to answer while I approach a small portion of reality from this beautiful country, full of people willing and hoping to draw off this plague. Together, we work in the same direction.

dijous, 12 de febrer del 2015

Mister Pol, Mister Rooney. Un mes i canvi.


Fa un mes vaig arribar a Sierra Leone. Totes les incerteses del món m’acompanyaven. Com serà el país? En quin estat el trobaré? L’Ebola m’ensenyarà la seva cara més crua de bon principi? Quin serà el meu rol en aquest escenari? Estaré preparat a tots els nivells, tant professional com emocional? 

Sí, els nervis em menjaven la setmana abans de marxar. Em vaig estar preparant, llegint-me tots els documents que em queien a les mans, també provant diferents tècniques de relaxació i visualització. Però els nervis i dubtes seguien. La família em va ajudar tant com va poder, tot i que vaig haver de fer un gran esforç de comunicació per fer-me entendre i calmar les pors de qui no pot canviar les meves decisions, al temps que em tranquil.litzava jo mateix.

I va ser un posar un peu al país i veure-ho tot molt clar. Les pors i inquietuds s’esfumaven i només un objectiu em guiava. Fer-ho tant bé com sé, dedicar-hi totes les hores necessàries, aprendre molt, passar-ho bé i sempre somriure. Bé, al final van ser cinc objectius.

Passat el primer mes només puc dir: 5/5, objectius assolits. I durant aquests dies les meves responsabilitats han estat:
  • Gestió d’una flota de vehícles i conductors. Regularment han estat 11, però entre els diferents projectes hi ha hagut moments de tenir fins a 65 jeeps circulant.
  • Gestió de les arribades i partides del personal internacional. En un mes, unes 30 arribades i 30 partides.  Un gran projecte amb una quantitat de moviments inversemblant i sempre canviant.
  • Sistemes informàtics. Configuració d’ordinadors, instal.lació de xarxes informatiques i fins i tot un circuit tancat de televisió amb 43 càmeres per al centre de tractament d’Ebola. Ara sóc l’especialista informàtic pels meus companys...
  • Gestió de l’oficina. Encarregat de fer-ho tot funcionar per a que tothom pugui treballar. Electricitat i els seus talls freqüents; aigua corrent i el bloqueig puntual dels dipòsits; internet i els problèmes tècnics lligats al servei; gestió de les claus i el fet que no tothom té una còpia de la clau de la porta que vol obrir; aprovisionament de material i les necessitats extranyes de qui més qui menys... la fotocopiadora i la mare que la va parir.
  • Seguretat i bioseguretat. Formació i suport als guardes que vigilen les entrades en aspectes tan diversos com desinfecció i control d’Ebola per a visitants, accés de vehícles i registre d’accés. Però també protocols de seguretat per al personal, control de moviments i recomanacions de protecció.

En definitiva, moltes tasques i molt personal sota la meva supervisió. Un assistent, un radio operador, tres guardes i més de deu conductors. Per a uns era el “Boss”, per a d’altres Mister Pol. Però per a molts he acabat sent Mister Rooney, doncs sembla que en Àfrica m’assemblo a aquest magnífic jugador del Manchester United. I això els fa molta gràcia. Doncs que el bon humor continui.

Un mes després em proposen un canvi. Em proposen apropar-me al centre de tractament d’Ebola i ser el logista de l’hospital. Portar el control del vehícle-ambulància i el que va al laboratori amb les proves; portar els guardes i personal de neteja del recinte; encarregar-me de la part de comunicacions i circuit tancat de televisió que vaig instal.lar... Més reptes, més aprenentage i més nervis i inquietuds. Per tant, endavant. Accepto i d’aquí un mes ja veurem.

----------



----------

Hace un mes llegué a Sierra Leona. Todas las incertidumbres del mundo me acompañaban. Cómo será el país? En qué estado lo encontraré? El Ébola me enseñará su cara más cruda de buen principio? Cuál será mi rol en este escenario? Estaré preparado a todos los niveles, tanto profesional como emocional?

Sí, los nervios me comían la semana antes de irme. Me estuve preparando, leyéndome todos los documentos que me caían en las manos, también probando diferentes técnicas de relajación y visualización. Pero los nervios y dudas seguían. La familia me ayudó tanto como pudo, aunque tuve que hacer un gran esfuerzo de comunicación para hacerme entender y calmar los miedos de quien no puede cambiar mis decisiones, al tiempo que me tranquilizaba yo mismo.

Y fue poner un pie en el país y verlo todo muy claro. Los miedos e inquietudes se esfumaban y sólo un objetivo me guiaba. Hacerlo tan bien como sé, dedicar todas las horas necesarias, aprender mucho, pasarlo bien y sonreír siempre. Bueno, al final fueron cinco objetivos.

Pasado el primer mes sólo puedo decir: 5/5, objetivos alcanzados. Y durante estos días mis responsabilidades han sido:
  • Gestión de una flota de vehículos y conductores. Regularmente han sido 11, pero entre los diferentes proyectos ha habido momentos de tener hasta 65 jeeps circulando.
  • Gestión de las llegadas y partidas del personal internacional. En un mes, unas 30 llegadas y 30 partidas. Un gran proyecto con una cantidad de movimientos inverosímil y siempre cambiante.
  • Sistemas informáticos. Configuración de ordenadores, instalación de redes informáticas e incluso un circuito cerrado de televisión con 43 cámaras para el centro de tratamiento de Ébola. Ahora soy el especialista informático para mis compañeros...
  • Gestión de la oficina. Encargado de hacerlo funcionar todo para que todos puedan hacer el trabajo realmente importante. Electricidad y sus cortes frecuentes; agua corriente y el bloqueo puntual de los depósitos; internet y los problemas técnicos ligados al servicio; gestión de las llaves y el hecho de que no todo el mundo tiene una copia de la llave de la puerta que quiere abrir; aprovisionamiento de material y las necesidades extrañas de quien más quien menos... la fotocopiadora y la madre que la parió.
  • Seguridad y bioseguridad. Formación y apoyo a los guardas que vigilan las entradas en aspectos tan diversos como desinfección y control de Ébola para visitantes, acceso de vehículos y registro de acceso. Pero también protocolos de seguridad para el personal, control de movimientos y recomendaciones de protección.

En definitiva, muchas tareas y muy personal bajo mi supervisión. Un asistente, un radio operador, tres guardas y más de diez conductores. Para unos era el "Boss", para otros Mister Pol. Pero para muchos he acabado siendo Mister Rooney, pues parece que en África le tengo un cierto parecido a este magnífico jugador del Manchester United. Y eso les hace mucha gracia. Pues que el buen humor continúe.

Un mes después me proponen un cambio. Me proponen acercarme al centro de tratamiento de Ébola y ser el logista del hospital. Llevar el control del vehículo-ambulancia y del que va al laboratorio con las pruebas; llevar los guardas y personal de limpieza del recinto; encargarme de la parte de comunicaciones y circuito cerrado de televisión que instalé previamente... Más retos, más aprendizaje y más nervios e inquietudes. Por lo tanto, adelante. Acepto y dentro de un mes ya veremos.

----------


----------

I arrived in Sierra Leone just one month ago. All the uncertainties in the world came with me. How will the country be? Which will be its status? Ebola will show to me its most cruel face? What will my role be in this scenario? Will I be prepared at all levels, both professional and emotional?

Yes, I was in nerves a week before departure. I was preparing myself reading all the documents that I´ve been able to find, also trying different relaxation and visualization techniques. But nerves and doubts remained. My family helped me as much as they could, even though I made a big effort on communication to make me understand and calm the fears of those who cannot change my decision, while I reassure myself.

And just a foot settled in this country, to see it very clearly. Fears and anxieties vanish and only one goal guided me. Do it as good as I know, expend as many hours as needed, learn a lot, have fun and always smile. Well, by the end were five goals.

After the first month I can only say: 5/5, goals achieved. And these days my responsibilities were:
  • Manage a fleet of vehicles and drivers. Regularly we had 11, but with the different projects going on we reached up to 65 jeeps in movement.
  • Manage arrivals and departures for international staff. Just in one month, about 30 arrivals and 30 departures. A huge project with an incredible amount of movement and always changing.
  • Computer systems. Configuration of computers, installation of computer networks and even CCTV with 43 cameras for the Ebola management center. Now I am the computer specialist...
  • Manage the office. Responsible to make all work for everyone to being able to work. Electricity and its frequent cuts; water and tanks blockage from time to time; internet and its technical problems; key management and the fact that not everyone has a copy of the key for the desired door; material supply and some strange needs... A complicated photocopy machine...
  • Safety and Biosafety. Training and support guards on the entries in various aspects of disinfection and Ebola control for visitors, vehicle access and access log. But also security protocols for staff, movement control and safe recommendations.

So, many tasks to do and under my personal supervision: an assistant, a radio operator, three guards and more than ten drivers. For some of them I was the "Boss", others called me Mister Pol. But for many of them I have always been Mister Rooney; seems that in Africa I look alike this magnificent Manchester United football player. This amuse them all, so go ahead, let’s the good humor continues.

After a month I’ve been proposed for a change. My boss proposed to me to approach the Ebola management center and be the hospital logistician. Take control of the hospital related fleet; manage guards and cleaners; be in charge on the communications and CCTV I’ve previously installed... More challenges, more learning and more nerves and concerns. So, go ahead. I agreed and next month we will see.


diumenge, 25 de gener del 2015

Amb l’Ebola, imagina...



Imagina que t’agrada algú, que t’atreu, que hi vols parlar, apropar-t’hi, donar-li la mà, acariciar-lo, donar-li algun petó… però no pots. O t’han recomanat no fer-ho. Quant aguantaries?

Imagina que de cop un ancià cau davant teu. Li costa aixecar-se i en lloc de donar-li un cop de mà, fas el que durant més d’un any t’informen que has de fer. Allunyar-te. O més aviat no acostar-t’hi. Què faries?

Imagina que el teu fill es troba malament, fa mala cara, està suant més del normal, saps que no va bé, però t’han dit que la teva reacció instintiva no ha de ser apropar-t’hi i cuidar-lo. Millor no tocar-lo. Podries?

Imagina un país on no hi ha escoles obertes. On s’aconsella no anar a llocs atestats de gent. Tot el que sigui concentracions és arriscat. El contacte és perillós. Imagina viure mesos i mesos sense poder tocar ningú. En series capaç?

No, és clar que no. Tanmateix és el que es recomana a totes hores a la població de Sierra Leone, i segurament també a la de Libèria i Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita els contactes. Renta’t les mans amb sabó o aigua amb clor cada cop que toquis a algú o alguna cosa humida. No et recolzis en murs o baranes. No comparteixis begudes, menjars, eines, res...

L’Ebola és real. Ho sap tothom per aquí, les seves vides s’han vist afectades d’una manera molt real, però la vida continua. Les parelles sorgeixen, s’estimen i tenen descendència. La gent no es deshumanitza. Pren més precaucions, sí, però no s’ignoren. Els pares segueixen sent pares i els nens... els nens juguen i s’ho passen tan bé com poden; que només s’és nen un cop en la vida i aquí aquesta és més curta del que hauria de ser. Els pares instrueixen els fills en el poc o molt que saben. Els carrers bullen i més quan el sol ja va desapareixent. Gent amunt i avall, evitant els contactes innecessaris, però compartint l’espai que tenen.

Dues setmanes fa que sóc per aquí. Dues setmanes de no donar la mà a ningú. Un cop a l’esquena sembla una agressió. La necessitat d’una abraçada sufocada amb un sospir o pressionant el cos contra una paret. Estranys malabars per passar-nos unes claus, un telèfon o qualsevol cosa de petites dimensions. La paranoia de rentar-me les mans més de 10 cops al dia, cada cop que entro en les oficines, en l’hotel, en l’habitació, després de cordar-me les sabates o quan em sembla que fe massa temps que no ho faig. Intentar evitar parlar massa a prop o cara a cara amb algú.

Imagina interioritzar tots aquests hàbits. Per a mi seran dos o tres mesos. Ho puc aguantar, tot i la temptació i el desig. Però la gent d’aquí, si volen acabar amb aquesta epidèmia, els tocarà fer un esforç enorme. Un esforç per canviar un estil de vida molt proper i afectuós. Només sent molt meticulós es pot acabar amb la propagació del virus, i es demana fer això a una població que li falta de tot. Serà una feina dura, però la gent sembla estar mínimament conscienciada.

Imagino que entre tots ens en sortirem i Sierra Leone, així com els països veïns, podrà despertar d’aquest malson.

----------



----------

Imagina que te gusta alguien, que te atrae, que quieres hablar, acercarte, darle la mano, acariciarle, darle algún beso... pero no puedes. O te han recomendado no hacerlo. Cuánto aguantarías?

Imagina que de repente un anciano cae ante ti. Le cuesta levantarse y en lugar de echarle una mano, haces lo que durante más de un año te informan que tienes que hacer. Alejarte. O más bien no acercarte. Qué harías?

Imagina que tu hijo se encuentra mal, tiene mala cara, está sudando más de lo normal, sabes que no va bien, pero te han dicho que tu reacción instintiva no debe ser acercarte y cuidarlo. Mejor no tocarlo. Podrías?

Imagina un país donde no hay escuelas abiertas. Donde se aconseja no ir a lugares atestados de gente. Todo lo que sea concentraciones es arriesgado. El contacto es peligroso. Imagina vivir meses y meses sin poder tocar a nadie. Serías capaz?

No, claro que no. Sin embargo, es lo que se recomienda a todas horas a la población de Sierra Leona, y seguramente también a la de Liberia y Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita los contactos. Lávate las manos con jabón o agua con cloro cada vez que toques a alguien o algo húmedo. No te apoyes en muros o barandas. No compartas bebidas, comidas, herramientas, nada...

El Ébola es real. Lo sabe todo el mundo por aquí, sus vidas se han visto afectadas de una manera muy real, pero la vida continúa. Las parejas surgen, se quieren y tienen descendencia. La gente no se deshumaniza. Toma más precauciones, sí, pero no se ignoran. Los padres siguen siendo padres y los niños... los niños juegan y se lo pasan tan bien como pueden; que sólo se es niño una vez en la vida y aquí ésta es más corta de lo que debería ser. Los padres instruyen a los hijos en lo poco o mucho que saben. Las calles hierven y más cuando el sol ya va desapareciendo. Gente arriba y abajo, evitando los contactos innecesarios, pero compartiendo el espacio que tienen.

Dos semanas hace que estoy por aquí. Dos semanas de no dar la mano a nadie. Una golpecito en la espalda parece una agresión. Ver sofocada la necesidad de un abrazo con un suspiro o presionando el cuerpo contra una pared. Extraños malabares para pasarnos unas llaves, un teléfono o cualquier cosa de pequeñas dimensiones. La paranoia de lavarme las manos más de 10 veces al día, cada vez que entro en las oficinas, en el hotel, en la habitación, después de atarme los zapatos o cuando me parece que hace demasiado tiempo que no lo hago. Intentar evitar hablar demasiado cerca o cara a cara con alguien.

Imagina interiorizar todos estos hábitos. Para mí serán dos o tres meses. Lo puedo aguantar, a pesar de la tentación y el deseo. Pero la gente de aquí, si quieren acabar con esta epidemia, les tocará hacer un esfuerzo enorme. Un esfuerzo para cambiar un estilo de vida muy cercano y cariñoso. Sólo siendo muy meticuloso se puede acabar con la propagación del virus, y se pide hacer esto a una población que le falta de todo. Será un trabajo duro, pero la gente parece estar mínimamente concienciada.

Imagino que entre todos saldremos hacia adelante y Sierra Leona, así como los países vecinos, podrá despertar de esta pesadilla.
----------



----------

Imagine that you like someone, you're attracted, you want to talk, closer, grab hands, caress, kiss ... but you cannot. Or you have been told not to do it. How do you endure?

Imagine that suddenly an old man falls in front of you. He struggles to get up and instead lending a hand, you do what you have been informed to do for more than one year. Get away. Or rather not approach. What would you do?

Imagine your child is unwell, is feeling bad, is sweating more than usual, you know your child is ill, but you have been said not to follow your primary reaction, you should not be close and care. Better not touch. Could you?

Imagine a country where there are no open schools. Where are advised not to go to crowded places. Any multitude is risky. The contact is dangerous. Imagine living months and months without touching anyone. Would you be able?

No, of course not. However, it is what is recommended at all times to the people of Sierra Leone, and probably also from Liberia and Guinea Conakry. No Touch Policy. Avoid contacts. Wash your hands with soap or water with chlorine every time you touch someone or something wet. Do not lean on walls or railings. Do not share drinks, food, tools, nothing...

Ebola is real. Everyone here knows it, their lives have been affected in a very real way, but life goes on. Couples arise, love each other and have offspring. People do not dehumanize. They take extra precautions, yes, but they do not ignore each other. Parents are still parents and children... children play and enjoy themselves as much as they can; childhood is only once in life and here it is shorter than it should be. Parents teach their children what they can. The streets are swarming, even more when sun is goes down. People in all directions, avoiding unnecessary contact, but sharing the space they have.

I’ve just arrived two weeks ago. Two weeks not shaking hands with no one. A gentle tap on the back looks like an aggression. The need for a hug decreased with a sigh or just pressing the body against a wall. Strange juggling to exchange some keys, a phone or anything of small size. Paranoia washing my hands more than 10 times a day, every time I walk into the office, on the hotel, in the room, after tying my shoes or when I feel I did not do it too often. Try to avoid talking too close or face to face with someone.

Imagine internalize these habits. For me it will be just two or three months. That, I can endure, despite the temptation and desire. But for people from here, if they want to end with this epidemic, they’ll need to make a huge effort; an effort to change a lifestyle very close and warm. Just being very careful you can end the spread of the virus, and it is asked to do this in a population that lacks everything. It will be hard work, but people seem to be minimally aware.

I imagine that together we will go forward and Sierra Leone, and neighboring countries, may wake up from this nightmare.