Com va començar aquesta epidèmia d’Ebola en la zona de l’oest d’Àfrica és difícil d’assegurar. La malaltia no sorgeix d’un dia a l’altre i es detecta fàcilment. No, és una mica més complex. Per tant, anem per parts.
L’Ebola és un virus, molt contagiós i amb un índex de mortaldat molt elevat. No se sap exactament quin és el seu reservori natural, però se sap que pot viure en animals de la jungla com rat-penats, monos o goril.les, que són caçats i aliment habitual entre habitants de la zona. Aquesta és la manera en que passa als humans inicialment. Després, només per contacte de fluids es segueix propagant com sang, suor i llàgrimes, però també saliva, orina, llet materna,... Un cop el virus en el cos, el període d’incubació és d’entre 2 i 21 dies, temps en el que no es transmet però es multiplica suficientment com per mostrar els primers símptomes. Els efectes en el cos humà són molt similars a d’altres malalties endèmiques (com la malària), el principal són les febres altes, després ve debilitat, fatiga i descomposició estomacal... En alguns casos també hi ha nàusees, vòmits i fins i tot sagnats per diferents orificis. Amb les primeres febrades, la persona ja és contagiosa, però com que els signes van apareixent progressivament, inicialment no se sap que ho és. Així el virus es propaga ràpidament entre la gent que cuida al malalt o que hi entra en contacte sense saber-ho. Finalment, la única manera que existeix pel moment d’assegurar que una persona pateix l’Ebola o no, són unes proves fetes en laboratori a partir de mostres del pacient que tarden unes dues hores en donar resultats.
Per tant, i tornant al punt inicial, com va començar l’epidèmia no se sap a ciència certa. Se sap on van detectar els primers casos, en un llogaret de Guinea Conakry, fent frontera amb Sierra Leone i Libèria. Una família sencera va morir amb símptomes similars amb pocs dies de diferència a partir del 6 de Desembre de 2013, un darrera l’altre: un nen de 2 anys, la germana de 3, la mare i l’àvia. Gent de la regió va anar als rituals funeraris per acomiadar als morts de la manera tradicional, en la qual els familiars els renten i vesteixen. Així, abans de saber que l’Ebola havia arribat a la província, aquest ja havia aprofitat per instal.lar-s’hi i propagar-se de poble en poble, apoderant-se de familiars i personal sanitari. Tres mesos després del primera decés desenes de persones a Guinea i algunes més en els països veïns havien mort i es començava a pensar en una epidèmia d’Ebola.
El virus no era conegut en la regió, però va trobar un entorn molt adient per estendre's. Una societat que vivia en contacte constant i que segueix vivint-hi malgrat haver-lo reduït significativament. Els homes anaven i van de la mà com a símbol d’amistat i molts tractes i comentaris es tanquen amb encaixades i abraçades; els nens creixen en contacte constant amb les mares i àvies, en farcells a la seva esquena per ser transportats o en la seva falda per ser netejats, pentinats o alimentats. La guerra civil va provocar molts desplaçats del camp cap a ciutat, així que moltes famílies dormen, viuen i conviuen en petites barraques de dimensions inferiors a una plaça d’aparcament; quatre persones en sis metres quadrats és un allotjament habitual de veure. Una altra opció són els habitatges multifamiliars, cases on cada família viu en una habitació diferent, compartint tots les mateixes facilitats. Els carrers es converteixen en mercat al despuntar el dia, davant de les barraques i per totes les aceres apareixen petites parades i entre el dens trànsit la gent es creua tot traginant tot tipus de productes amunt i avall, colze contra colze. Un eixam de gent, desconeguts que no saben que qualsevol allí pot estar infectat. Però el ritme en la ciutat continua, fins que es detecta un nou cas. Ja més endavant explicaré les línies d’actuació i les diverses opcions que es plantegen quan això passa. Les preguntes i dubtes, són més que benvinguts. Intentaré donar-hi resposta al mateix temps que apropo una mica la realitat d’aquest bonic país, ple de gent amb ganes i esperança de treure’s aquesta pesta de sobre. Entre tots, treballem en la mateixa direcció.
----------
----------
Cómo empezó esta epidemia de Ébola en la zona del oeste de África es difícil de asegurar. La enfermedad no surge de un día para otro y se detecta fácilmente. No, es algo más complejo. Por lo tanto, vayamos por partes.
El Ébola es un virus muy contagioso y con un índice de mortandad muy elevado. No se sabe exactamente cuál es su reservorio natural, pero se sabe que puede vivir en animales de la jungla como murciélagos, monos o gorilas, que son cazados y alimento habitual entre los habitantes de la zona. Esta es la manera en que pasa a los humanos inicialmente. Después, sólo por contacto de fluidos se sigue propagando como sangre, sudor y lágrimas, pero también saliva, orina, leche materna,... Una vez el virus en el cuerpo, el período de incubación es de entre 2 y 21 días, tiempo en el que no se transmite pero se multiplica suficientemente como para mostrar los primeros síntomas. Los efectos en el cuerpo humano son muy similares a otras enfermedades endémicas (cómo la malaria), el principal son las fiebres altas, luego viene debilidad, fatiga y descomposición estomacal... En algunos casos también hay náuseas, vómitos e incluso sangrados por diferentes orificios. Con las primeras fiebres, la persona ya es contagiosa, pero como los signos van apareciendo progresivamente, inicialmente no se sabe que lo es. Así el virus se propaga rápidamente entre la gente que cuida al enfermo o que entra en contacto sin saberlo. Finalmente, la única manera que existe por el momento de asegurar que una persona sufre el Ébola o no, son unas pruebas realizadas en laboratorio a partir de muestras del paciente que tardan unas dos horas en dar resultados.
Por lo tanto, y volviendo al punto inicial, como comenzó la epidemia no se sabe a ciencia cierta. Se sabe dónde detectaron los primeros casos, en una aldea de Guinea Conakry, haciendo frontera con Sierra Leona y Liberia. Una familia entera murió con síntomas similares con pocos días de diferencia a partir 6 de diciembre de 2013, uno tras otro: un niño de 2 años, la hermana de 3, la madre y la abuela. Gente de la región fue a los rituales funerarios para despedir a los muertos de la manera tradicional, en la que los familiares los lavan y visten. Así, antes de saber que el Ébola había llegado a la provincia, este ya había aprovechado para instalarse allí y propagarse de pueblo en pueblo, apoderándose de familiares y personal sanitario. Tres meses después del primer deceso decenas de personas en Guinea y algunas más en los países vecinos habían muerto y se empezaba a pensar en una epidemia de Ébola.
El virus no era conocido en la región, pero encontró un entorno muy adecuado para extenderse. Una sociedad que vivía en contacto constante y que sigue viviendo así a pesar de haberlo reducido significativamente. Los hombres iban y van de la mano como símbolo de amistad y muchos tratos y comentarios se cierran con apretones y abrazos; los niños crecen en contacto constante con las madres y abuelas, en fardos a sus espaldas para ser transportados o en su regazo para ser limpiados, peinados o alimentados. La guerra civil provocó muchos desplazados del campo hacia ciudad, así que muchas familias duermen, viven y conviven en pequeñas chozas de dimensiones inferiores a una plaza de aparcamiento; cuatro personas en seis metros cuadrados es una alojamiento habitual de ver. Otra opción son las viviendas multifamiliares, casas donde cada familia vive en una habitación diferente, compartiendo todos las mismas facilidades. Las calles se convierten en mercado al despuntar el día, frente a las barracas y por todas las aceras aparecen pequeñas paradas y entre el denso tráfico la gente se cruza acarreando todo tipo de productos arriba y abajo, codo contra codo. Un enjambre de gente, desconocidos que no saben que cualquier allí puede estar infectado. Pero el ritmo en la ciudad continúa, hasta que se detecta un nuevo caso. Ya más adelante explicaré las líneas de actuación y las diversas opciones que se plantean cuando esto ocurre. Las preguntas y dudas, son más que bienvenidos. Intentaré dar respuesta al tiempo que acerco un poco la realidad de este hermoso país, lleno de gente con ganas y esperanza de sacarse esta peste de encima. Entre todos, trabajamos en la misma dirección.
----------
----------
Ebola is a highly contagious virus, with a very high mortality rate. Their natural reservoir it is not known, but is known that can live in bush animals like bats, monkeys or gorillas, which are hunted and common food among the locals. This is the way that humans initially get infected. Then, simply by fluid contact it continues to spread, like blood, sweat and tears, but also saliva, urine, breast milk... Once the virus in the body, the incubation period is between 2 and 21 days, time where it cannot be transmitted but can multiply enough to show the first symptoms. The effects on the human body are very similar to other endemic diseases (as malaria), the main are high fevers, then comes weakness, fatigue and stomach decomposition... In some cases there is nausea, vomiting and even bleeding from various orifices. With the first fevers, the person is already contagious, but as the signs are appearing gradually, no one knows it. So the virus spreads rapidly among people who take care or who contacts without noticing. Finally, the only way that exists to prove a person suffers Ebola or not is a laboratory tests based on samples from the patient, which takes about two hours to yield results.
Therefore, returning to the starting point, how the epidemic began is not known for sure. It is know that first cases were detected in a village in Guinea Conakry, on the border with Sierra Leone and Liberia. An entire family died with similar symptoms with few days of difference from December 6, 2013, one after another: a 2 years old kid, his 3 years old sister, mother and grandmother. People in the region went to the burial ceremony celebrated in the traditional way, where the family's wash and wear the deceased. So, before knowing that Ebola had arrived in the province, it already had taken advantage to settle there and spread from town to town, taking relatives and medical staff. Three months after the first death dozens of people in Guinea and some more in neighboring countries had died and started thinking about an epidemic of Ebola.
The virus was not known in the region, but found a very suitable environment to spread. A society that lived in permanent contact and that is still living this way, despite having significantly reduced it. Men walked and walk shaking hand as a symbol of friendship, deals and comments are closed with handshakes and hugs; children grow in constant contact with mothers and grandmothers on the back for transportation or on the lap to be cleaned, combed or fed. The civil war caused many displaced from countryside to city, so many families sleep, live and cohabits in small huts, with less space than a parking place dimensions; four people in six square meters is quite common to see as residence. Another option is the multifamily homes, houses where every family lives in a different room, all sharing the same facilities. The streets become market at daybreak, in front of the barracks and in every sidewalk appear small shops and through the dense traffic people carrying all kinds of products cross up and down, elbow-to-elbow. A swarm of people, strangers who do not know that anyone can there be infected. But the pace in the city continues until a new case is detected. Later I will explain the action lines and the various options that arise when this occurs. Questions and inquiries are most welcome. I will try to answer while I approach a small portion of reality from this beautiful country, full of people willing and hoping to draw off this plague. Together, we work in the same direction.
