Projectes

diumenge, 25 de gener del 2015

Amb l’Ebola, imagina...



Imagina que t’agrada algú, que t’atreu, que hi vols parlar, apropar-t’hi, donar-li la mà, acariciar-lo, donar-li algun petó… però no pots. O t’han recomanat no fer-ho. Quant aguantaries?

Imagina que de cop un ancià cau davant teu. Li costa aixecar-se i en lloc de donar-li un cop de mà, fas el que durant més d’un any t’informen que has de fer. Allunyar-te. O més aviat no acostar-t’hi. Què faries?

Imagina que el teu fill es troba malament, fa mala cara, està suant més del normal, saps que no va bé, però t’han dit que la teva reacció instintiva no ha de ser apropar-t’hi i cuidar-lo. Millor no tocar-lo. Podries?

Imagina un país on no hi ha escoles obertes. On s’aconsella no anar a llocs atestats de gent. Tot el que sigui concentracions és arriscat. El contacte és perillós. Imagina viure mesos i mesos sense poder tocar ningú. En series capaç?

No, és clar que no. Tanmateix és el que es recomana a totes hores a la població de Sierra Leone, i segurament també a la de Libèria i Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita els contactes. Renta’t les mans amb sabó o aigua amb clor cada cop que toquis a algú o alguna cosa humida. No et recolzis en murs o baranes. No comparteixis begudes, menjars, eines, res...

L’Ebola és real. Ho sap tothom per aquí, les seves vides s’han vist afectades d’una manera molt real, però la vida continua. Les parelles sorgeixen, s’estimen i tenen descendència. La gent no es deshumanitza. Pren més precaucions, sí, però no s’ignoren. Els pares segueixen sent pares i els nens... els nens juguen i s’ho passen tan bé com poden; que només s’és nen un cop en la vida i aquí aquesta és més curta del que hauria de ser. Els pares instrueixen els fills en el poc o molt que saben. Els carrers bullen i més quan el sol ja va desapareixent. Gent amunt i avall, evitant els contactes innecessaris, però compartint l’espai que tenen.

Dues setmanes fa que sóc per aquí. Dues setmanes de no donar la mà a ningú. Un cop a l’esquena sembla una agressió. La necessitat d’una abraçada sufocada amb un sospir o pressionant el cos contra una paret. Estranys malabars per passar-nos unes claus, un telèfon o qualsevol cosa de petites dimensions. La paranoia de rentar-me les mans més de 10 cops al dia, cada cop que entro en les oficines, en l’hotel, en l’habitació, després de cordar-me les sabates o quan em sembla que fe massa temps que no ho faig. Intentar evitar parlar massa a prop o cara a cara amb algú.

Imagina interioritzar tots aquests hàbits. Per a mi seran dos o tres mesos. Ho puc aguantar, tot i la temptació i el desig. Però la gent d’aquí, si volen acabar amb aquesta epidèmia, els tocarà fer un esforç enorme. Un esforç per canviar un estil de vida molt proper i afectuós. Només sent molt meticulós es pot acabar amb la propagació del virus, i es demana fer això a una població que li falta de tot. Serà una feina dura, però la gent sembla estar mínimament conscienciada.

Imagino que entre tots ens en sortirem i Sierra Leone, així com els països veïns, podrà despertar d’aquest malson.

----------



----------

Imagina que te gusta alguien, que te atrae, que quieres hablar, acercarte, darle la mano, acariciarle, darle algún beso... pero no puedes. O te han recomendado no hacerlo. Cuánto aguantarías?

Imagina que de repente un anciano cae ante ti. Le cuesta levantarse y en lugar de echarle una mano, haces lo que durante más de un año te informan que tienes que hacer. Alejarte. O más bien no acercarte. Qué harías?

Imagina que tu hijo se encuentra mal, tiene mala cara, está sudando más de lo normal, sabes que no va bien, pero te han dicho que tu reacción instintiva no debe ser acercarte y cuidarlo. Mejor no tocarlo. Podrías?

Imagina un país donde no hay escuelas abiertas. Donde se aconseja no ir a lugares atestados de gente. Todo lo que sea concentraciones es arriesgado. El contacto es peligroso. Imagina vivir meses y meses sin poder tocar a nadie. Serías capaz?

No, claro que no. Sin embargo, es lo que se recomienda a todas horas a la población de Sierra Leona, y seguramente también a la de Liberia y Guinea Conakry. No Touch Policy. Evita los contactos. Lávate las manos con jabón o agua con cloro cada vez que toques a alguien o algo húmedo. No te apoyes en muros o barandas. No compartas bebidas, comidas, herramientas, nada...

El Ébola es real. Lo sabe todo el mundo por aquí, sus vidas se han visto afectadas de una manera muy real, pero la vida continúa. Las parejas surgen, se quieren y tienen descendencia. La gente no se deshumaniza. Toma más precauciones, sí, pero no se ignoran. Los padres siguen siendo padres y los niños... los niños juegan y se lo pasan tan bien como pueden; que sólo se es niño una vez en la vida y aquí ésta es más corta de lo que debería ser. Los padres instruyen a los hijos en lo poco o mucho que saben. Las calles hierven y más cuando el sol ya va desapareciendo. Gente arriba y abajo, evitando los contactos innecesarios, pero compartiendo el espacio que tienen.

Dos semanas hace que estoy por aquí. Dos semanas de no dar la mano a nadie. Una golpecito en la espalda parece una agresión. Ver sofocada la necesidad de un abrazo con un suspiro o presionando el cuerpo contra una pared. Extraños malabares para pasarnos unas llaves, un teléfono o cualquier cosa de pequeñas dimensiones. La paranoia de lavarme las manos más de 10 veces al día, cada vez que entro en las oficinas, en el hotel, en la habitación, después de atarme los zapatos o cuando me parece que hace demasiado tiempo que no lo hago. Intentar evitar hablar demasiado cerca o cara a cara con alguien.

Imagina interiorizar todos estos hábitos. Para mí serán dos o tres meses. Lo puedo aguantar, a pesar de la tentación y el deseo. Pero la gente de aquí, si quieren acabar con esta epidemia, les tocará hacer un esfuerzo enorme. Un esfuerzo para cambiar un estilo de vida muy cercano y cariñoso. Sólo siendo muy meticuloso se puede acabar con la propagación del virus, y se pide hacer esto a una población que le falta de todo. Será un trabajo duro, pero la gente parece estar mínimamente concienciada.

Imagino que entre todos saldremos hacia adelante y Sierra Leona, así como los países vecinos, podrá despertar de esta pesadilla.
----------



----------

Imagine that you like someone, you're attracted, you want to talk, closer, grab hands, caress, kiss ... but you cannot. Or you have been told not to do it. How do you endure?

Imagine that suddenly an old man falls in front of you. He struggles to get up and instead lending a hand, you do what you have been informed to do for more than one year. Get away. Or rather not approach. What would you do?

Imagine your child is unwell, is feeling bad, is sweating more than usual, you know your child is ill, but you have been said not to follow your primary reaction, you should not be close and care. Better not touch. Could you?

Imagine a country where there are no open schools. Where are advised not to go to crowded places. Any multitude is risky. The contact is dangerous. Imagine living months and months without touching anyone. Would you be able?

No, of course not. However, it is what is recommended at all times to the people of Sierra Leone, and probably also from Liberia and Guinea Conakry. No Touch Policy. Avoid contacts. Wash your hands with soap or water with chlorine every time you touch someone or something wet. Do not lean on walls or railings. Do not share drinks, food, tools, nothing...

Ebola is real. Everyone here knows it, their lives have been affected in a very real way, but life goes on. Couples arise, love each other and have offspring. People do not dehumanize. They take extra precautions, yes, but they do not ignore each other. Parents are still parents and children... children play and enjoy themselves as much as they can; childhood is only once in life and here it is shorter than it should be. Parents teach their children what they can. The streets are swarming, even more when sun is goes down. People in all directions, avoiding unnecessary contact, but sharing the space they have.

I’ve just arrived two weeks ago. Two weeks not shaking hands with no one. A gentle tap on the back looks like an aggression. The need for a hug decreased with a sigh or just pressing the body against a wall. Strange juggling to exchange some keys, a phone or anything of small size. Paranoia washing my hands more than 10 times a day, every time I walk into the office, on the hotel, in the room, after tying my shoes or when I feel I did not do it too often. Try to avoid talking too close or face to face with someone.

Imagine internalize these habits. For me it will be just two or three months. That, I can endure, despite the temptation and desire. But for people from here, if they want to end with this epidemic, they’ll need to make a huge effort; an effort to change a lifestyle very close and warm. Just being very careful you can end the spread of the virus, and it is asked to do this in a population that lacks everything. It will be hard work, but people seem to be minimally aware.

I imagine that together we will go forward and Sierra Leone, and neighboring countries, may wake up from this nightmare.

diumenge, 11 de gener del 2015

Impactes de nouvingut o un país en crisi


Els dies passen ràpid. Hi ha tantes coses per fer, que les hores es queden curtes. Sense saber com el sol ja no hi és però el ritme no decau.

Tot i que el sol, aquest mai acaba d’estar present, mai s’acaba d’apreciar nítidament. La pol.lució d’un transit de bojos i un carburant de dubtosa qualitat no ajuda, però el major causant és l’espessa calitja que cobreix tota la ciutat i bona part de la península a quasi qualsevol hora del dia. Aquest ha estat un dels primers impactes d’acabat d’arribar.

Els impactes aquí són quasi constants i per motius diferents. Van des de la quantitat de llangardaixos que habiten els carrers i terrasses de la ciutat fins a la manera d’afrontar la vida i el dia a dia. El context és molt important i per tant intentaré situar-lo una mica, malgrat el meu desconeixement.

Sierra Leone hereta una guerra provinent de la veïna Libèria cap al 1992, se la fa seva i li dura fins al 2002. Conseqüències? Gent ferida i mutilada que es pot apreciar en el dia a dia pel carrer. Por. Un sistema sanitari destrossat... I una cosa no tant evident, la fuga de talent de tot tipus. La gent més preparada abandona el país. Via lliure per a la corrupció, sempre existent, però ara desfermada. Segons Transparència Internacional un dels països més afectats per aquest problema. Mines de diamants i de metalls en mans dels més forts, els senyors de la guerra, com es veu a Blood Diamonds... Un panorama no massa propici per a res.

Deu anys de mal viure i ataca l’Ebola. Un virus desconegut en la zona, que s’ajuda dels costums locals per propagar-se  en totes les direccions. Avui no parlaré del virus, però sí d’algunes de les conseqüències que de moment vaig veient.

Sistema sanitari. Si ja era dèbil i faltat de recursos, arriba el virus i l’acaba de col.lapsar i desprestigiar. Amb només 2.400 treballadors de la salut i 120 doctors per a una població d’uns 6 milions (Imagina que en tota Catalunya només hi hagués 120 doctors!!!), els centres no donen a l’abast. Personal no entrenat per a una epidèmia tal, arribada per primer cop en el país, es barregen pacients amb Ebola i d’altres que hi són per altres circumstàncies, però s’acaben contagiant. Resultat: Masses metges, infermers i altres assistents són també contagiats pel virus i l’ajuda s’acaba. La gent deixa d’anar a l’hospital ja que és on hi ha més probabilitats de contraure la malaltia. Sistema sanitari, KO.

Educació. Com a mesura de prevenció, per frenar la propagació del virus, queden prohibits o restringits els actes multitudinaris. Això implica el tancament de moltes escoles i instituts. Sierra Leone, més d’un any escolar sense ensenyament. Educació, KO.

Món laboral. Es tanquen la majoria de punts fronterers, s’anul.len rutes aèries, clausura temporal de les principals fonts econòmiques i de contractació de personal, entre elles les dues mines principals. No hi ha feina, l’economia estancada, la gent no sap com guanyar-se la vida. Món laboral, KO.

La història d’en Samuel(*), un professor d’escola de ciències socials en un dels barris més pobres de la ciutat. Amb un diploma en filosofia i ciències polítiques es troba treballant de manera puntual com a electricista en un dels nostres projectes. Una persona ben culta i de fort caràcter que em comentava l’agraït que estava de que estiguéssim aquí, amb els nostres projectes, tractant de mitigar aquesta tragèdia i donant una mica d’esperança al barri; agraït de que li haguem donat aquesta oportunitat. Ha treballat 6 dies amb nosaltres, però la feina per ell ja s’acaba. Qui sap quan tornarà a tenir una altra oportunitat. Espero que l’Ebola el deixi seguir lluitant com a tants d’altres que ens han estat ajudant a construir aquest projecte.

(*)Nom canviat pel dret a la privacitat


----------



----------

Los días pasan rápido. Hay tantas cosas por hacer, que las horas se quedan cortas. Sin darte cuenta el sol ya no está pero el ritmo no decae.

Aunque el sol, éste nunca acaba de estar presente, nunca se acaba de apreciar nítidamente. La polución de un tránsito de locos y un carburante de dudosa calidad no ayuda, pero el mayor culpable es la espesa bruma que cubre toda la ciudad y buena parte de la península a casi cualquier hora del día. Este ha sido uno de los primeros impactos que he tenido nada más llegar.

Los impactos aquí son casi constantes y por motivos diferentes. Van desde la cantidad de lagartos que habitan las calles y terrazas de la ciudad hasta la manera de afrontar la vida y el día a día. El contexto es muy importante así que intentaré situarlo un poco, a pesar de mi desconocimiento.

Sierra Leona hereda una guerra proveniente de la vecina Liberia hacia el 1992, se la hace suya y le dura hasta 2002. Consecuencias? Gente herida y mutilada que se puede apreciar en el día a día por la calle. Miedo. Un sistema sanitario destrozado... Y algo no tan evidente, la fuga de talento de todo tipo. La gente más preparada abandona el país. Vía libre para la corrupción, siempre existente, pero ahora desatada. Según Transparencia Internacional uno de los países más afectados por este problema. Minas de diamantes y de metales en manos de los más fuertes, los señores de la guerra, como se ve en Blood Diamonds... Un panorama no demasiado propicio para nada.

Diez años de mal vivir y ataca el Ébola. Un virus desconocido en la zona, que se ayuda de las costumbres locales para propagarse en todas las direcciones. Hoy no hablaré del virus, pero sí de algunas de las consecuencias que de momento voy viendo.

Sistema sanitario. Si ya estaba débil, llega el virus y lo acaba de colapsar y desprestigiar. Con sólo 2.400 trabajadores de la salud y 120 doctores para una población de unos 6 millones (Imagina que en toda Cataluña sólo hubiera 120 doctores!!!), los centros no dan abasto. El personal no está entrenado para una epidemia tal, llegada por primera vez en el país, se mezclan pacientes con Ébola y otros que están ahí por otras circunstancias, pero se acaban contagiando. Resultado: Demasiados médicos, enfermeros y otros asistentes son también contagiados por el virus y la ayuda se acaba. La gente deja de ir al hospital ya que es donde hay más probabilidades de contraer la enfermedad. Sistema sanitario, KO.

Educación. Como medida de prevención, para frenar la propagación del virus, quedan prohibidos o restringidos los actos multitudinarios. Esto implica el cierre de muchas escuelas e institutos. Sierra Leona, más de un año escolar sin enseñanza. Educación, KO.

Mundo laboral. Se cierran la mayoría de puntos fronterizos, anulan rutas aéreas, clausura temporal de las principales fuentes económicas y de contratación de personal, entre ellas las dos minas principales. No hay trabajo, la economía estancada, la gente no sabe cómo ganarse la vida. Mundo laboral, KO.

La historia de Samuel(*), un profesor de escuela de ciencias sociales en uno de los barrios más pobres de la ciudad. Con un diploma en filosofía y ciencias políticas se encuentra trabajando de manera puntual como electricista en uno de nuestros proyectos. Una persona bien culta y de fuerte carácter que me comentaba lo agradecido que estaba de que estuviéramos aquí, con nuestros proyectos, tratando de mitigar esta tragedia y dando un poco de esperanza en el barrio; agradecido de que le hayamos dado esta oportunidad. Ha trabajado 6 días con nosotros, pero el trabajo para él ya se acaba. Quién sabe cuándo volverá a tener otra oportunidad. Espero que el Ébola le deje seguir luchando como a tantos otros que nos han estado ayudando a construir este proyecto.

(*)Nombre cambiado por respeto a la privacidad 


----------



----------

Days pass quickly. There are so many things to do, and hours feel short. You don’t realize it and the sun is gone, but the rhythm does not slow down.

Although the sun, it is never really present, you can never appreciate it clearly. Pollution of a crazy traffic and questionable fuel quality does not help, but the main factor is the thick fog that covers the entire city and most of the peninsula almost all the day. This has been one of the first impacts I had upon arrival.

Impacts here are almost constant for different reasons. They range from the amount of lizards that inhabit the streets and terraces of the city to how to cope with life and day to day. Context is very important so I will try to explain it a bit, despite my ignorance.

Sierra Leone inherited a war from neighboring Liberia towards 1992, they endorsed it and it lasts until 2002. Consequences? Wounded and mutilated people can be seen every day in the street. Fear. A health system destroyed... and something not so obvious, the brain drain of all kinds. Most educated people leaving the country. Free rein for corruption, ever-existing, but now unleashed pathway. According to Transparency International, one of the countries most affected by this problem. Diamond and metals mines in the hands of the strongest, the warlords, as seen in Blood Diamonds... Not a very conducive panorama.

Wrong living for ten years and suddenly Ebola strikes. An unknown virus in the area, which uses local customs to spread in all directions. I will not speak about this virus today, but some of the consequences that I’ve observed since I’m here.

Health system. It was already weak, but the virus arrived and helped to collapse and discredit. With only 2,400 health workers and 120 doctors for a population of about 6,000,000 (Imagine that Catalonia had only 120 doctors!!!), the health centers cannot cope. Staff has not had any experience of Ebola, as this the first time the virus appears here, patients with Ebola and others are mixed. Result: The virus spreads. Too many doctors, nurses and other assistants are also infected and aid ends. People stop going to the hospital because it is where there are more chances of getting the disease. Health system, KO.

Education. As a preventive measure to control the spread of the virus, mass events are prohibited or restricted. This involves the closure of many schools and colleges. Sierra Leone, more than a school-year without instruction. Education, KO.

Labour market. Most border crossings are closed, cancelled air routes, temporary closure of the main economic resources and staffing, including two major mines. No work, stagnant economy, people do not know how to earn a living. Labour market, KO.

The story of Samuel(*), a social sciences school teacher in one of the poorest neighborhoods of the city. With a degree in philosophy and political science is working as an electrician daily worker in one of our projects. A well-educated and strong willed person who told me how grateful he was that we were here with our projects, trying to mitigate this tragedy and give a little hope to the neighborhood; thankful that we have given this opportunity. He worked six days with us, but now it reaches its end. Who knows when he will have another chance. I hope Ebola lets him keep fighting like so many others who have been helping us to build this project.

(*)Name changed for privacy